Aspectes físics, fisiològics i psicològics del color
L'espectre visible
La llum és el conjunt de les radiacions electromagnètiques que
l'ull humà és capaç de percebre.Aquestes radiacions es diferencien
les unes de les altres per una propietat anomenada longitud d'ona;
a cada longitud d'ona correspon un color diferent: són els colors que
obtenim en descompondre la llum solar amb un prisma o que observem
en l'arc iris. El conjunt de totes aquestes radiacions constitueixen l'espectre visible.
L'espectre visible forma part d'un conjunt molt més ampli de radiacions
electromagnètiques, de les quals només una estreta franja és visible.
Immediatament més ençà i més enllà hi ha els raigs ultravioletes i els
raigs infraroigs, que ja no són visibles.
LA SENSACIÓ DE COLOR
Les fonts lluminoses poden ser monocromàtiques: això significa que emeten
llum d'una única longitud d'ona. Però aquest fet és més aviat excepcional:
tant el Sol com la immensa majoria de les fonts lluminoses emeten un
conjunt de radiacions de longituds d'ona diferents. El mateix es pot dir
dels objectes il·luminats amb llum blanca: encara que reflecteixin
parcialment la llum que els il·lumina, aquesta és formada d'un conjunt
més o menys ampli de longituds d'ona diferents.
Tanmateix l'ull és incapaç de distingir la composició d'aquestes mescles
. L'ull funciona d'una manera diferent que l'oïda en un aspecte molt rellevant.
L'oïda és capaç de destriar dos o més sons de diferent longitud d'ona
emesos simultàniament. Ni la persona més negada musicalment confondrà
mai un do i un mi simultanis amb un re: potser no sabrà explicar la diferència, però ho
trobarà diferent. L'ull del colorista més expert, en canvi, confon en una sola
sensació indestriable qualsevol conjunt format per llum de diverses longituds
d'ona procedents d'un mateix punt. Ningú no és capaç, per exemple, de
determinar si una llum groga procedeix d'un focus groc o de la superposició de la
llum procedent de dos focus, un de vermell i un de verd.
A la retina hi ha cèl·lules fotoreceptores, sensibles a les radiacions lluminoses.
N'hi ha de dues menes: bastonets i cons. Els primers són els responsables
de la visió en nivells baixos d'il·luminació; els segons, de la visió a nivells d'il·luminació
més alts. Hi ha tres tipus de cons; cada tipus és sensible a una franja diferent
de l'espectre visible: els uns són sensibles principalment al vermell, els altres
principalment al verd i els altres principalment al blau. La sensació que ens
produeix un color és la resultant dels nivells d'excitació sobre els tres tipus de cons.
ASPECTES PSICOLÒGICS DE LA SENSACIÓ DE COLOR
A aquesta dimensió que podem anomenar fisiològica del color se n'hi uneix
una altra que ho acaba de complicar: la dimensió psicològica: un mateix color
no és percebut igual en entorns diferents, com podem observar a continuació:
Malgrat les aparences, els dos quadres grisos són idèntics de mida i de color.
Això comporta que tant important o més que l'ajustament fi d'un color és la
manera com el combinem amb d'altres.
Mescles additives de colors
MESCLES ADDITIVES DE TRES COLORS PRIMARIS
La naturalesa de la percepció visual que s'ha explicat en el tema anterior
comporta que fent servir únicament tres focus lluminosos - un de vermell,
un de verd i un de blau - poguem aconseguir una part molt important de tots
els colors que som capaços de percebre (no pas tots, com explicarem a
continuació). Aquest sistema de combinació s'anomena mescla additivade
colors, i els colors que s'hi fan servir són els anomenats colors primaris.
En els monitors d'ordinador i en les pantalles de televisió s'ha universalitzat
un procediment que s'hi basa.
LIMITACIONS DE LES MESCLES ADDITIVES DE TRES COLORS
Observant aquest diagrama i tenint present el que s'ha dit sobre la mescla
additiva de colors arribem a una important conclusió: encara que disposéssim
de tres fonts monocromàtiques amb longituds d'ona de 450, 520 i 650, una part
dels colors - la que queda fora del triangle format per aquests tres punts - no
es podria reproduir per mescla additiva: ens caldria bé una font monocromàtica
bé un dispositiu de dispersió de la llum, com ara un prisma.
A la pràctica disposem de fonts lluminoses que ocupen llocs encara més
interiors en el diagrama, de manera que el conjunt de colors reproduïbles és menor.
